"Olive Kitteridge" d'Elizabeth Strout

Llegint “Olive Kitteridge” he fet una gran descoberta; aquesta troballa es diu Elizabeth Strout.

Elizabeth Strout ens explica a “Olive Kitteridge” tretze originals i enlluernadors contes. L’obra, vertebrada pel personatge que dóna títol a la novel·la, mostra la complexitat dels sentiments humans. A través d’aquests petits relats, que succeeixen en un mateix poble, l’autora crea un univers de vides i aconsegueix fer-nos-en partícips.

Cada conte és una escena o un esdeveniment protagonitzat per algun veí del poble. L’Olive apareix en cada conte; no sempre n’és la protagonista. És una persona complicada i amb emocions salvatges. I és capaç de suportar la força de tota la novel·la gràcies a la seva riquesa psicològica.

Amor, desencís, soledat, por, gelosia, malaltia, mort són temes que maneja l’autora de manera senzilla i poderosa, utilitzant l’Olive i petits canvis que es produeixen constantment al seu voltant.

Personatges i successos esdevenen ordenadament i ens endinsen en l’obra.

“Olive Kitteridge” és un llibre que mostra la varietat de l’experiència humana i és un llibre sobre l’amor. L'autora descriu persones que avancen per la vida i que busquen l’amor. Relata comportaments egoistes i també actes de generositat i comprensió. Fa descripcions d’enamoraments de terceres persones i dignifica aquests sentiments.

Perquè, qui no de nosaltres estima de manera imperfecta?

Bonics paràgrafs, cuidades descripcions, fets narrats amb una gran claredat mostren un estil molt personal de la seva escriptura. E. Scrout és hàbil exalçant la bellesa i la grandiositat del quotidià. L’obra esdevé una estructura perfecte que ens atrapa des de la primera pàgina i que flueix, sense lligams, amb un ritme clar i aclaparador.

“Olive Kitteridge” és una bella obra.

***

Amb aquest paràgraf us fareu una idea del seductor treball d’Elisabeth Strout

La mirada fixa endavant, l’Angie va eixamplar el somriure. 

-       Bona nit, Simon –va fer.

Va englotir el cafè irlandès sencer amb una mà. I després va tocar una mica de tot. No sabia ben bé què tocava, no ho hauria sabut dir, però aleshores s’havia ficat en la música i els llums de l’arbre de Nadal brillaven i li semblaven lluny, lluny. De dins la música estant, va entendre un munt de coses. Va entendre que, si a aquelles alçades tenia la necessitat de dir-li que li havia fet llàstima durant tots aquests anys, en Simon era un home decebut de la vida. Va entendre que, en la tirada que ara faria en cotxe costa avall cap a Boston per retrobar-se amb la seva dona, amb qui havia tingut tres fills, se sentiria satisfet d’haver-la vist tal com l’havia vist aquella nit, i va entendre que per a molta gent aquesta mena de satisfacció era reconfortant, com per a en Malcolm, posem per cas, que se sentia millor quan titllava en Walter Dalton de marieta i de pobre desgraciat, però que tot allò era nodrir-se d’aigüeroles; allò no canviaria mai el fet que hauries volgut ser concertista de piano i que vas acabar fent d’advocat immobiliari, que t’havies casat i havies conservat el matrimoni durant trenta-tres anys amb una dona que al llit no et va trobar mai cap encant.